Station Eleven i el per què de la cultura

Survival is insufficient. Aquesta cita, extreta d'un capítol de Star Trek, va guanyant força al llarg de Station Eleven ( Emily St. John Mandel, 2014). El món tal com el coneixíem, s'ha acabat. Però limitar-nos a existir, convertir-nos en animals, no és suficient. I precisament per això neix la Traveling Symphony, una companyia d'actors i músics que viatges representant les obres de Shakespeare. Ell també va ser el supervivent d'una pesta, també va haver de bregar amb la culpa del supervivent i preguntar-se quina seria la nova normalitat. 

De fet, la gran majoria de protagonistes de Station Eleven tendeixen a buscar les respostes del que està passant en la cultura, ja sigui en obres de grans autors com Shakespeare, o en còmics, en revistes de entreteniment i, fins i tot, la Bíblia. I sovint es pregunten si, donades les circumstàncies, no seria millor limitar-se a oblidar i, per tant, limitar-se a sobreviure. 

Station Eleven és un llibre. Però també és una sèrie (Patrick Somerville, 2022). I en aquest sentit, destaca la simbiosi entre tots dos formats. On el llibre no arriba hi va la sèrie, i a la inversa. Potser  poden sorprendre els canvis fonamentals que la sèrie es pren la llicència de fer, però, sens dubte, això és el que fa que sigui una gran adaptació. No es té por en transformar la història per evitar que l'espectador es perdi en els detalls i per donar protagonisme a un sentiment que acompanya tota la novel·la.. Un sentiment que a primera vista té molt de soledat, però que també té molt d'esperança. És aquesta esperança (tot i que molt tímida) que distingeix Station Eleven de la majoria d'obres distòpiques. En aquesta història no hi ha grans gestes, ni grans herois. Només hi ha persones que intenten seguir endavant, perquè saben que no hi ha cap altra opció.

Els salts al temps, que són un dels jocs més característics de l'obra (sobretot en la sèrie, on els canvis dels edificis i ciutats tenen una gran bellesa poètica), mostren com les coses, tretes del seu context, perden tot el seu significat. Allò que tenia una importància vital pels personatges del passat, deixa de tenir sentit. Potser per això resulta interessant que un dels personatges decideixi crear un museu. Un museu on els objectes anteriorment quotidians (mòbils, passaports, motors) de cop adquireixen una importància que mai havien tingut: se'ls hi ha donat un context nou. Similarment, hi ha altres elements, com els còmics de la Miranda, que adquireixen unes noves dimensions, fins al punt de tenir el poder de crear una secta o d'unir als personatges. 

La Traveling Symphony ha d'anar armada i necessita tenir sentinelles a les nits, però això no els impedeix representar a Shakespeare. I aquest és, en certa manera, el missatge més esperançador de l'obra: la capacitat de la cultura per donar respostes, per unir-nos i, en definitiva, per crear noves normalitats.